Il·lustració de Pau B. Gros
"Dia de col·le" - Primer Premi de Narrativa Jove Josep Maria Aloy 2025
Lucía Ciscares Albacete
Ahir va ser dimarts. No m’agraden els dimarts perquè al col·le hem de sumar. A mi m’agrada anar al col·le però no m’agrada sumar. A mi m’agrada escriure contes que no siguin gaire llargs, perquè se’m cansa la mà, i fer dibuixos amb molts colors. Però la meva mama em va dir que hi havia d’anar sí o sí i hi vaig anar.
Vam agafar el cotxe per anar al col·le i em vaig haver de seure a la cadireta i no m’agrada gens perquè és de nens petits i jo vull ser gran. Vaig mirar per la finestra i hi havia molts cotxes de colors. Els meus preferits són els vermells perquè el meu color preferit és el vermell, però també m’agraden molt els blaus. Em vaig marejar una mica i em van venir ganes de vomitar. Hi havia gent caminant i un gos amb un barret i vaig pensar que segur que era un gos màgic que anava a ajudar un mag a fer màgia. Després de molts minuts al cotxe vam arribar al col·le.
Al meu col·le hi ha moltes classes i a cada classe hi ha molts nens grans i nens petits. Jo he d’anar amb els nens petits però vull anar amb els grans perquè fan coses de nens grans i s’ho passen molt bé. No han d’anar a dormir a les 8 i poden sortir sense els papes i jugar moltes hores a fora. Quan vaig entrar a la meva classe hi havia quasi tots els nens i la profe Anna em va dir que m’assegués. A mi em cau bé la profe Anna perquè és bona, però no m’agrada quan ens fa sumar.
Com que no m’agrada sumar, quan vaig seure vaig mirar per la finestra. Hi ha dues finestres: una per mirar el cel i una altra per mirar el passadís. Mirar el passadís és avorrit perquè no passa mai ningú, així que miro el cel. Quan m’avorreixo m’agrada mirar el cel perquè hi ha ocells i a vegades avions. Jo crec que els ocells guien els avions perquè el cel és molt gran i, si no, com saben els pilots on anar? Necessiten algú que els ajudi i al cel els únics que els poden ajudar són els ocells que sempre estan volant i no es cansen mai. Segur que quan els avions arriben on van, els pilots els donen molles de pa per donar-los les gràcies, perquè, si no, s’enfadarien i ja no els ajudarien més. A vegades penso que els ocells tenen ulleres de sol i cascos i auriculars com els del papa per comunicar-se i fan un gran equip per ajudar tots els avions del món i que no se’n perdi cap, i així aconsegueixen més molles.
Després d’una estona mirant com els ocells ajudaven els avions vaig sentir la profe Anna que em deia que fes l’activitat, però no li vaig fer cas perquè no volia sumar i m’agrada més mirar el cel. I després vaig sentir molts crits a fora de la classe i uns sorolls que semblaven crispetes, però molt grans, i la profe Anna va callar i es va quedar molt quieta i després es va posar posar nerviosa i va començar a cridar alguna cosa de les taules i la porta que no vaig entendre perquè va parlar molt ràpid i després vaig veure un nen de la classe dels grans que va passar per la finestra del passadís i volia entrar, però la profe Anna no el deixava i es van posar a cridar més i els nens es van aixecar tots i van començar a córrer per tota la classe i jo tenia molta gana perquè a l’hora d’esmorzar no havia tingut temps d’acabar-me la llet i vaig recordar que a l’armari on el profe David guarda les bates de plàstica hi vaig amagar galetes.
Vaig anar per agafar-les, però la porta es va tancar i no podia sortir, i mentre m’estava menjant les galetes vaig sentir un cop fort, més crits i més sorolls de crispetes. Els nens ploraven i jo també, perquè l’armari era molt fosc i no m’agrada la foscor ni sumar. Em vaig cansar de plorar i vaig pensar que potser a l’armari hi havia un ratolí amagat que em volia robar les galetes perquè, com que portaven molt temps amagades, es devia pensar que eren seves, però en realitat són meves, però igualment li vaig deixar mitja galeta perquè la mama sempre em diu que he de compartir les meves coses per ser un bon nen. Van passar molts minuts i ja no sentia res, ni la profe Anna que sempre parla molt. Després vaig sentir la veu d’un senyor que no coneixia i un altre senyor que caminaven per la classe. Em va fer por parlar, així que no vaig dir res. Un d’ells va obrir la porta de l’armari, em va somriure i em va dir que no passava res. Vaig deixar de tenir por perquè ja no hauria de sumar. Em va agafar fort i no veia res i em va treure de la classe i vam sortir del col·le i a fora hi havia la meva mama i em va abraçar molt fort i plorava, però jo estava content perquè al final no havia hagut de sumar.
"Em note el verí al cos" - Finalista Premi de Narrativa jove Josep Maria Aloy 2025
Laia Monsalve Albiol
No em vull morir.
Embolique els meus dits al voltant de la barrera del llit, agafant-me amb força. Noto la textura rugosa, l’aïllant estèril. Compleix bé amb la seua funció, m’empresona.
M’allunya del sol de la vesprada que entra per la finestra, que em cau a les galtes, el coll i sobre l’ull dret, el que, òbric a poc a poc, cegant-me d’una manera exquisida pels raigs daurats que inunden l’habitació, que banyen les parets, el sostre i el terra d’una bruma daurada, d’immortalitat i de vida.
Amb els dits ben estirats, tombada al llit, sobre els llençols asèptics, em note el cor bombant sang des del pit fins als peus, passant per les puntes dels dits i fins al cap, des d’on torna al centre, al cor.
Em note el cor bombejar i sent que jo tota bombo sang, tota jo batec al compàs del cor.
Sent una electricitat que em provoca un pessigolleig a les mans.
Soltant les mans de la barrera del llit, alce els braços cap amunt, com si volguera que m'alcés el sostre. El pessigolleig em baixa dels braços fins al pit, m’eriça la pell i se’m marquen els mugrons sota la fina tela que cobreix el cos androgin.
Em note el verí al cos.
A poc a poc veig com el sol es comença a amagar tímidament darrere de les muntanyes que, darrere de la finestra, semblen tan llunyanes.
Tot sembla lluny. Tots aquells divendres quan, després de la feina, i de terrassa en terrassa, malgastaven el que quedava de dia.
Em sembla impossible que aquest sol brillant que em banya el cos siga el mateix que el d’aquelles vesprades infinites.
Em mire els braços i les cames que, banyades d’aquest color daurat semblen inclús morenes, més del que puguen haver estat mai.
Abaixant el cap veig, al lloc on haurien d'estar dos pits, els meus pits, no hi ha res. Tapades pel camisó, m'estalvie haver de martiritzar-me per les cicatrius, dos talls plens de sang que semblen haver crescut arrels fins a arribar al cor.
Em passe distretament un dels dits ossis pel ventre, fent cercles inconscientment, com quan hi estava l’Anna dins.
Mai no l’oblidaré aquell sentiment, amb ella a dins, quan per primera vegada m’havia sentit completa, tota una. I n’érem dos.
És clar que, llavors, el meu ventre estava ple i rodó, tant que bromejava sovint que semblava que anés a esclatar en qualsevol moment. Ara, buit, flàccid i d’un color blanc malaltís em fa fàstic de veure’l. Tota jo faig fàstic de veure, segur.
No ho puc saber perquè rebutge mirar-me a l'espill, qualsevol o el meu reflex pel que cal. Només em mire quan, després de la dutxa, està tot ple de bof.
És quan no em puc veure del tot quan em veig de veritat.
El bof em distorsiona la silueta d’un cos androgin, blanc i amb un aspecte una mica alienígena. Cada vegada que em mire a l’espill, confie en el bof per a què no em tornen la mirada uns ulls tristos i enfonsats.
De vegades em sent traïda pel meu propi cos. Com si açò fora culpa seua. I és que en el fons ho és, és ell el que no funciona, el que es rebel·la contra si mateix. Sembla venjar-se, venjar-se de tants anys d’intentada i fallida restricció, d'aprimar-me i engrossir una vegada darrere l'altra, de tantes i tantes borratxeres de joventut i no tanta joventut, de l’Anna, el millor que m’ha pogut donar.
Ja no el sent com a meu, el meu cos, reialment, mai ho ha arribat a ser. Sempre ha pertangut a algú altre, alguna nova tendència, gairebé impossible de seguir, més impossible d’aconseguir, a l’Anna i ara, al verí.
No el sent com el meu quan em dutxen i no note com la mama m’exfolia l’esquena, plena de trossets de pell seca, morta, quan no note com l’aigua em regalima pel cos; quan em punxen i no note el dolor, només l’agulla foradant la pell.
Amb les mans, em fregue el coll. Em fa mal, d’estar tot el dia estirant-lo, per a procurar que no toqués el coixí. El simple contacte del meu cap, nu amb la coixinera em fa esclatar en sanglots.
És estúpid, ho sé, plorar per un cap nu. I més en aquesta situació. Però és que no puc evitar-ho.
El cap no em pot tocar el coixí i no em vull mirar a l’espill. Qualsevol haguera dit que no vull viure, però viure és l’única cosa que vull fer. Asseure’m a terra i notar la frescor de les rajoles a través de la fina tela del pijama. Respirar, tant fons i fort que notés cada gram d’aire travessar-me els pulmons. Sentir-me neta d’una vegada.
Perquè hi ha coses que l’aigua i sabó no poden netejar
Pense en l’Anna. L’he de veure a la nit, quan acabe una de les mil-i-una activitats a què li ha apuntat el seu pare perquè “la xiqueta ha d’estar ocupada”.
El que ha d’estar ocupat és ell, pense jo, duent-la d’un lloc a un altre, massa concentrat en la conducció com per a permetre’s pensar en qualsevol cosa que no fos on havia d’anar després.
Sempre hem sigut així, tant ell com jo. Cabuts, obstinats, concentrats en el que fora per tal de no mirar el que està passant, més concentrats en mirar cap al futur.
Jo ja no vull mirar cap al futur. No vull saber que faré demà. Qui sap si estaré ací demà?
Pense en l’àvia i en l’última vegada que la vaig veure. Gitada al llit de l’hospital, plena de tubs i cables per tot arreu. Tenia els ulls tancats i la pell pàl·lida, semblava ja morta.
Respirava, i mai vaig arribar a saber si ho feia ella o el conjunt de màquines que s’esforçava per mantindre-la viva, molt profundament, com si estigués buscant aire, com si s’estiguera ofegant.
Va morir allà, unes hores més tard, quan la van desendollar de qualsevol màquina, va morir dins d’aquella habitació freda, damunt d’aquell llit, envoltada de cables i més cables.
Va morir com havia viscut, sense poder decidir res.
Jo no vull.
De vegades m’imagine els posts d’Instagram i Facebook que publicaran les meues amigues, per a delectar als seus 56 seguidors amb la meua cara plena de vida i d’alegria per a demostrat la injusta que és la vida.
Això és el que m’aterreix més que res. Que em reduïsquen a això, a la foto que va posar algú quan em vaig morir, als meus ulls, tan plens de vida que tenia, com vaig ser valenta.
Però és que jo mai no he sigut valenta i, si he sigut alguna cosa, és una covard.
No soc valenta perquè, i açò sí que em pena, el que soc és adulta. Quan mire dins els ulls d’Anna, tan grans, tan verds i tan plens d’il·lusió desitge no ser-ho.
Desitge tota l’estona. Desitge d'ençà que òbric els ulls al matí fins que els tanque a la nit. Desitge desperta i adormida. Desitge despertar-me a la meua habitació, a la de casa, olorar els llençols arrugats i que facen olor de suor, al perfum de Marcos. Que em desperten les oronetes del pi de davant piulant, tots els sorolls que fa el veí per a fer-se una puta tassa de cafè. Que em desperte l’Anna, tirant-se amb totes les seues forces cap a nosaltres, menjar-me una torrada com m’agrada a mi, quasi carbonitzada, plena de mantega i sucre, beure’m el té bullint. Posar-me un jersei de colors. Que quan vaja pel carrer no em mire ningú amb llàstima. Que em ceguen els raigs de sol que es colen per les fulles dels tarongers del carrer de casa la mama, menjar canelons de rostit que sàpiguen a això, no haver de veure’ls més tard fets puré al fons de la tassa del vàter. Poder xerrar amb el pare sense veure-li llàgrimes als ulls. Jugar a un joc de cartes tots junts, poder estar tots junts. És l’únic que vull i és l'únic que no puc tindre.
En canvi, em desperte cada puto matí marejada, sobre uns llençols massa planxats, dins d’una habitació grisa, estèril, que fa olor d’alcohol, a desinfectant. Mirant la via del braç que m’encadena a una màquina degoteig que no baixa, desitjant poder arrencar-me-la del braç, notar com la sang em correria braç avall. Poder sentir que alguna cosa dins de mi encara té vida.
Desitge, desitge, desitje.
I no tinc res.
No sé res.
Només que no em vull morir.