Vés al contingut

El flux digital en l’odontologia actual

Imagen

odontologia digital
10/06/2025

El món de l’odontologia canvia constantment. No és cap novetat, encara que les últimes dècades hem patit canvis d’una manera més accelerada. Actualment, un nou concepte és en boca de tothom: el flux digital. Quan pensem en flux digital, ens venen al cap paraules com escàner o impressions dentals. Tot i així, el concepte va molt més enllà de com aconseguim el model de la boca dels pacients.

De les impressions tradicionals a l’escaneig 3D

Segur que molts de vosaltres heu anat a l’odontòleg i us han pres unes mides amb uns materials d’impressió. Són situacions que no són gaire agradables, perquè l’odontòleg utilitza unes cubetes carregades d’un material en estat pastós, les introdueix a la cavitat oral i espera fins que aquest material canvia a estat sòlid. Un cop es retira de la boca, tenim un model en negatiu que posteriorment podem omplir amb guix per positivitzar. A partir del model de guix es poden elaborar diferents tipus de pròtesis, fèrules o aparells d’ortodòncia.

L’aparició dels escàners intraorals ha fet que aquest pas hagi canviat notablement. Ara ja no introduïm cubetes i pastes a la boca, sinó que utilitzem un capçal i un ordinador. D’aquesta manera, obtenim imatges digitals en tres dimensions de la boca dels pacients.

De la planificació digital a la fabricació amb impressió 3D

Això, que a priori ja ens va semblar un gran avenç, només és una petita part del flux digital. En qualsevol tractament odontològic encara necessitem treballar manualment. Les funcions de l’odontòleg, el protètic dental o l’higienista encara es basen en habilitats manuals, però moltes de les funcions que abans fèiem de manera analògica ara les fem de manera digital.

La planificació dels tractaments, moltes vegades, no surt de la pantalla d’un ordinador. Escanegem la boca d’un pacient registrant les dues arcades, l’oclusió, els moviments de l’articulació, així com els equilibris i les forces musculars. Paral·lelament, podem fer un TAC (tomografia axial computeritzada) complet al nostre pacient. Un TAC és un tipus de prova radiogràfica que ens permet tenir imatges tridimensionals. Així com la radiografia convencional només té dues dimensions —amplada i alçada—, amb un TAC podem registrar una tercera dimensió: la profunditat. Si unim la informació que hem aconseguit en fer l’escanejat amb la del TAC, podem aconseguir un nivell de planificació dels tractaments odontològics que ens permet planificar com col·locarem uns implants, com farem uns tallats o, fins i tot, tenir a punt una pròtesi provisional o definitiva abans de fer cap actuació a la boca del pacient.

De la mateixa manera que podem planificar un cas digitalment, també podem fabricar una pròtesi. Actualment, un 80 % de les comandes de pròtesis dentals que entren en un laboratori s’elaboren totalment o parcialment de manera digital. Això vol dir que el flux digital és present en la seva totalitat o en una part important del procés.

Tot comença enviant l’escanejat de la boca del pacient mitjançant un fitxer digital al laboratori. Un cop al laboratori, dissenyem la pròtesi mitjançant aplicacions informàtiques. Programes com 3Shape o ExoCAD ens permeten fer dissenys de les pròtesis que posteriorment s’enviaran a fresar o imprimir.

Aquí és on entren els dos sistemes de fabricació actuals: la substracció i l’addició. Amb la substracció partim d’un bloc de material que anem fresant per retirar el material sobrant fins a aconseguir la forma final de la pròtesi. Utilitzem materials com el zirconi, resines, ceràmiques o diferents aliatges metàl·lics. Amb l’addició, el procés és just al contrari: anem afegint material fins a aconseguir la pròtesi final. El procés d’addició es pot fer amb impressores 3D o amb sinterització. Les impressores 3D acostumen a utilitzar materials plàstics o resines; en canvi, amb la sinterització imprimim estructures metàl·liques.

L’art final continua sent humà

Hi ha, però, una part del procés de fabricació que encara no hem aconseguit digitalitzar: els acabats finals. És la part on maquillem i donem l’aspecte final a les pròtesis. És la part més artística o artesanal. La personalització de les pròtesis encara l’han de fer humans i de manera analògica.

La digitalització ens permet precisió, ajustatge i treballar d’una manera diferent a com ho fèiem fa unes dècades. La tecnologia encara no ens permet imitar la natura. Aquesta part encara s’ha de fer de manera analògica. Entre les funcions dels professionals dentals hi ha la de retornar la funció, la parla, la masticació, però també la d’imitar la natura de tal manera que els nostres tractaments passin desapercebuts a l’ull humà.

 

Oriol Bataller, responsable de la Clínica Odontològica Universitària

Afegeix un nou comentari

Comparteix a les xarxes:

Contacta'ns

Si tens alguna pregunta, nosaltres tenim la resposta

Contacte