Il·lustració de Marta Genís
"Abacada" - Primer Premi de Narrativa Jove Josep Maria Aloy 2023
Robert Canet i Torres
La meva vida, com totes, va començar amb un naixement. De fet, no sé pas si vaig ser fruit d’una feina a corre-cuita o d’una reflexió profunda sobre si havia de venir en aquest món o no. Un cop concebuda, amb ajuda de la meva mare, l’Anna, vaig anar creixent, evolucionant, desenvolupant-me fins al punt d’arribar a la maduresa. Crec que aquest va ser el moment en què vaig veure l’Anna més satisfeta de mi, orgullosa del que a poc a poc havia anat creixent dins seu i que finalment havia esdevingut la seva gran creació, tota una obra d’art li deien.
Així, ara començava la meva vida adulta, una etapa que jo imaginava de llibertat però que en la meva època, només la podies imaginar aquesta anhelada llibertat. Per tant, després de dies de reflexió i de molts pretendents, l’Anna va decidir lliurar-me al Sebastià, un home amb unes habilitats privilegiades amb qui podria triomfar en aquest món de finals del segle XVIII on només es podia existir de la mà d’una figura masculina.
Malgrat l’època, cal dir que en Sebastià em va sorprendre agradablement, me l’hauria esperat més semblant als altres homes d’aquells temps. Però per sort meva, no va ser així. Quan se’m va emportar vam anar directament a casa seva on hi vam passar llargs i encisadors dies, coneixent-nos i gaudint cada cop més d’estar junts. D’aquells instants compartits en va sorgir una connexió que només havia experimentat amb la meva creadora, la meva mare; potser no exactament igual, però sí amb la mateixa devoció. En Sebastià em va saber entendre, cosa que, segons sembla ser, és força difícil d’aconseguir d’un home. I a partir d’aquí, va començar una profunda relació entre professional i personal, tot i que molts cops tot es barrejava i sovint costava diferenciar l’una de l’altra. Pot sonar molt fantàstic tot plegat, però la veritat és que junts vam gaudir d’una vida plena i feliç, vam voltar per tot el món, d’un país a un altre, triomfant allà on apareixíem -érem la parella de moda-, vivint moments molt íntims i d’altres més públics, però sempre junts.
Inevitablement, quan viatges acabes coneixent moltes persones, algunes més agradables que d’altres, tot sigui dit. Amb el temps i els viatges, en Sebastià i jo vam anar acumulant coneguts, però a ell el molestava que es fixessin tots en mi i em desitgessin i m’analitzessin apassionadament, fins i tot, obsessivament. A mi tampoc m’agradava ser tan excepcionalment interessant i que per això tots els homes em posessin en el seu punt de mira, però certament el comportament gelós d’en Sebastià, com si fos una simple possessió seva, no en tenia res d’interessant. Al llarg dels nostres viatges també vam conèixer altres ens de la meva talla, totes també molt observades i desitjades. Però en Sebastià sempre em deia que, tot i que algunes eren tan exquisides com jo, jo era preeminent.
Tenia molta sort, ell em valorava infinitament, m’apreciava, i jo a ell... per això quan va morir va ser devastador per mi, em va fer patir de forma inhumana. A causa d’aquest fet tan tràgic vaig entrar en un estat de confusió total, una crisi existencial se n’hi podria dir. Havia estat tants anys amb ell, d’aquí a allà sense parar, era tan seva, que mai m’havia plantejat la meva existència quan ell ja no hi fos i tot s’acabés, ni tan sols sabia si podia o volia continuar existint sense ell. Ara, però, el fatídic moment era una realitat i em tocava patir la mort i tirar endavant com hauria fet qualsevol humà en el meu lloc.
Només pocs dies després de la seva mort, jaient amb les forces d’uns simples fulls de paper a casa del meu estimat Sebastià, vaig començar a rebre visites inesperades de companys i amics seus. Tots ells venien amb el mateix objectiu: conquerir-me. Per raons que no acabava de comprendre, aquells homes no eren capaços de respectar el dol i venien a raptar-me sense miraments, fent-me sentir terriblement vulnerable.
Tanmateix, ni dol ni temps, i just una setmana després del traspàs del meu estimat, un home alemany que havia fet tractes amb la família d’en Sebastià se’m va emportar: ara era seva.
Estranyament, però, amb el temps també vaig arribar a sentir-me còmode amb aquest nou home i vaig arribar a sentir un vincle semblant a la connexió que havíem tingut amb en Sebastià, compartíem també moments molts purs i sincers i deambulàvem per mig món.
Anys després, aquest segon company també va morir i com que jo ja tenia els meus anys vaig pensar que ningú més em reclamaria. Però no va ser així. Encara em devien trobar extraordinària i vaig seguir passant d’home en home a mesura que se m’anaven morint. A despit del dolor que suposava cada pèrdua, he d’admetre amb certa vanitat que sobreviure a tants homes que m’havien tractat com una possessió més, em va fer acabar desenvolupant uns aires d’alliberament i empoderament que vaig viure amb molt de gust.
De totes maneres, tampoc no he arribat mai a comprendre com els humans podien ser tan cruels amb mi, sempre que establia una connexió especial amb un d’ells, moria i havia de passar al següent. Sempre igual. Patint una mort rere una altra. I segurament no em volien fer patir, però clarament no devien acabar d’entendre el lligam que s’estableix entre una peça i el músic que la interpreta... i les peces també notem aquest vincle que s’ha creat després de tantes hores d’interpretar-nos, llegir-nos, analitzar-nos i parlar-nos.
Quan el músic et deixa, et sents una mica més sola, més orfe, perquè et tracten com si fossis una senzilla partitura escrita en uns simples papers per algú qualsevol. Les peces musicals ens sentim molt més, som art i existència. En el meu cas, amb una “mare”, l’Anna. I som úniques formes d’art, i jo soc única com totes les obres, precioses a la nostra manera i amb totes les nostres imperfeccions. I només per això, perquè existim, mereixem el mateix respecte que tothom.
"Sobre el silenci, la novetat i la paternitat” - Finalista Premi de Narrativa jove Josep Maria Aloy 2023
Àlex Castro Pizarro
El pare fulleja les pàgines del diari mentre fa petites glopades de cafè estirant el coll endavant per no embrutar-se la camisa. Se les mira per sobre: només es fixa en els titulars. Amb això ja n’hi ha prou per a discutir-se una mica 一ell en diu “debatre sobre l’actualitat”一 amb els companys de l’oficina ―ells, farts, li acaben donant la raó perquè els deixi estar. La mare, al seu torn, es prepara l’esmorzar. Suc de taronja natural i torrades amb mermelada. Ella és de llegir al vespre, i no les notícies ―pensem que ja se n’ocupa el marit, pesat i avorrit, de comentar-les-hi一, sinó que s’estima més refugiar-se en novel·les històriques ―que comenta amb les “amigues” del club de lectura, exageradament cruels, que la consideren una infeliç amb ínfules sobrepassada per una feina tan o més avorrida que el seu marit mateix. Escarxofada a la butaca, s’imagina com hauria estat la seva vida si hagués viscut en una altra època ―correcte, pitjor que la d’ara, però si els temps passats sempre foren millors, els no viscuts encara més. De vegades, quan no hi ha ningú, baixa les escales talment com una reina que ve a rebre els convidats a una selecta celebració al seu palau ―la maniobra és certament complexa en la mesura que viu a un pis i les úniques escales que hi ha són les del repla. De sobte, el nen irromp a la cuina: “Bon dia”. Es diu Arnau, té set anys i fins ara mai no havia dit res ―si més no, ells no l’havien sentit. El pare i la mare es miren bocabadats, obren els ulls com dues taronges. El nen hi insisteix: “Bon dia!”. La tassa cau i es vessa el cafè. No saben què passa. Una olor de cremat alerta que les torrades, avui, seran ben torrades. Des de quan parla, aquest nen? Com és que parla… “normal”? I ara, comença ara, per què? Els pares ―i com tot sovint passa quan un es troba en una situació desconcertant: pensem que a ningú no ens agrada quedar malament― fan veure que saben de què va la cosa i prenen la decisió ―amb una mirada n’hi ha prou per a arribar tàcitament a un acord― d’actuar amb total normalitat ―i aquí no ha passat res, que se sol dir. “Bon dia, Arnau”, diu la mare. La criatura s’asseu al costat del pare, que ha plegat el diari i se’l mira de cua d’ull mentre mira d’exiguar la taula xopa de cafè. “Avui no vull anar a escola”. Altre cop, un silenci d’estupefacció, que trenca el pare ―sens dubte, l’home més hàbil socialment―: “Un cop que parla i és per fugir d’estudi. Que espavilat!”. Mirada amenaçadora i reprovadora de la mare ―exacte, allò que dèiem de les mirades: ha quedat clar (acord tàcit, ho vulgui o no) que avui dorm al sofà. Els comentaris que fa només fan gràcia als de la feina 一és un dir: com hem comentat, no el suporten perquè és pesat i avorrit, així que fan un somriure volgudament forçat, a veure si s’adona ja que els incomoda, i es concentren de nou en la tasca que feien. Torna a regnar el silenci ―val a dir que és comprensible: si fóssim el nen, tampoc voldríem parlar més amb el pare. Pensaven que era mut, i ara, de cop i volta, parla. I ho fa perfectament. I ara què faran? Un cop que parla, no li duran la contrària, que si no tornarà a callar ―la clau per semblar que quan parles dius coses importants i aconseguir que et facin cas, és parlar poc. Així doncs, cedeixen: “D’acord, no anirem a escola. Què vols fer?” ―la veu materna sempre és conciliadora. “Vull fer de tot!” ―que és una altra manera de dir “No en tinc ni idea!” Al llarg del dia, es fa tot el que demana ―o que se li suggereix i accepta de fer, sempre ajustant-se a l’edat del nen: set anys. La mare juga amb ell, li llegeix contes, surten a passejar, van al parc, es mira un gos, acaricia un gos, pega el gos, el gos s’hi vol tornar i l’empaita, el nen plora i va corrents cap a la mare… Després de l’incident del gos ―res d’important― mengen un gelat de camí cap al cinema, on miren una pel·lícula ―no és gens redundant dir que hi miren una pel·lícula: s’hi poden fer moltes coses, a una sala de cinema, però això en tot cas ja ho descobrirà més endavant. El pare, al seu torn, ho observa ―s’ho mira per sobre, és clar. És la novetat: l’actualitat ―i susceptible, per tant, de debat amb els companys, llàstima que no hi siguin. De seguida que arriben a casa, exhaust de tanta activitat, l’Arnau s’adorm ―s’ha adormit al sofà i no el volen molestar, així que avui el pare dorm a terra. L’endemà es lleva animat i entra a la cuina: “Bon dia!”. El pare fulleja el diari amb el coll estirat endavant ―no per no tacar-se de cafè, sinó perquè sembla que hi té una contractura; coses de dormir a terra. La mare es prepara l’esmorzar. En absolut silenci, segueixen la rutina de sempre. En arribar a la feina, el pare parlarà de com la inflació puja i puja, i la mare voldrà tornar a casa i reprendre la lectura de la novel·la històrica que és a punt d’acabar. I el nen, el nen callarà ―perquè només el silenci respon a les preguntes del pensament.
Afegeix un nou comentari