Vaig començar a treballar en un hospital als 17 anys, fent d'auxiliar de clínica. Vaig arribar-hi una mica per casualitat, sense pensar-hi gaire. No sabia gaire què fer de la meva vida, aleshores...
Mica en mica, treballant al costat d'infermeres, vaig descobrir la meva vocació per aquesta professió. Vaig esperar a fer els 25 anys per poder accedir a la universitat sense haver de fer el batxillerat. Fins aquí, tot força convencional, si no fos que, a l'hora de fer la matrícula, tenia una bessonada de nou mesos. Era una bogeria, però les meves ganes d'aprendre anaven més enllà de la raó i em vaig llençar a l'aventura.
A l'hora d'escollir centre, vaig decidir-me per UManresa: m'oferira un ensenyament de qualitat, a prop de casa, i amb un horari d'assignatura diària que em permetia seguir una via lenta de manera molt còmoda, concentrant les classes en només alguns dies a la setmana. Ara m'adono que va ser un encert.
Durant cinc anys, he treballat molt dur, estudiant després de fer el torn de nit, sovint amb la canalla a la falda o voltant entre les meves cames. Combinar la vida d'alumna, de mare i de treballadora és realment complicat, però me n'he sortit. Estic a punt d'acabar el quart curs i de graduar-me com a infermera.
M'assec a preparar els últims exàmens i m'adono que els meus fills m'imiten, seient amb mi a l'estudi dibuixant o passant pàgines d'un llibre. Per a ells, he estat una mare-estudiant, apassionada per aprendre, decidida a superar-se. I penso que, com a model de mare i de persona, és prou bo.
És una bogeria posar-se a estudiar amb dues criatures acabades de néixer mentre continues treballant? Potser sí, però, amb una mica de suport de l'entorn i una gran força de voluntat és possible. I el més important: a mi, m'ha fet immensament feliç.
Afegeix un nou comentari