Les cantarelles infantils. Més que una eina pedagògica
Les cantarelles infantils inclouen una tipologia molt diversa de recursos que ens han arribat a través de la literatura oral al llarg del temps: cançons de bressol, cançons de falda, jocs de dits i mans, cançons per fer saltar, jocs de disbarats, cançons per a triar…
“La lluna, la pruna”, “Arri, arri tatanet”, “En Jan petit” o “Som els bombers”… tenen en comú un vocabulari ric i precís, sovint rimat, dit o cantat amb un ritme repetitiu i molts cops acompanyat d’una melodia que ens evoca temps llunyans. Un munt de generacions de mares, pares, avis, àvies, mestres… les han anat traspassant amb la veu, el gest i la mirada als infants de casa nostra.
El valor pedagògic
Són la primera porta a moltes experiències. Mentre es canten —o es diuen, o s’hi juga…— s’hi aprenen un munt de coses:
- llengua (prosòdia, vocabulari, rimes, joc lingüístic…)
- consciència del propi cos i domini motriu (dits, mans, peus, equilibri…)
- entorn (jo i l’altre, persones, objectes, animals, oficis, el temps, el cicle de l’any…)
- música (veu, melodia, ritme, silenci…)
I també són una bona manera d’aprendre:
- a parlar i a escoltar
- a esperar i a respectar
- a moure’s i a estar quiet
- a gaudir del plaer de jugar, cantar, saltar, passar-s’ho bé
- a sentir-se estimat i estimar
- a canviar, inventar, crear
El més curiós de tot plegat és que l’infant aprèn tot això sense ser-ne conscient. Tal com afirma Maria Antònia Pujol:
Tot aquest cúmul de sabers es traspassen de tu a tu, amb la mirada, amb la carícia, amb l’escalfor de la mà, amb la companyia. No cal explicar res, la senzilla presència del so de la persona adulta dona calma i tranquil·litat a la mainada i els ofereix un entorn d’aprenentatge sense proposar-nos que aprenguin [1]
La transmissió cultural
Totes aquestes cançonetes ens recorden que formem part d’una llarga tradició cultural que hem de conèixer i estimar. Contenen un munt de saviesa, una llengua, uns valors, una manera de viure que ens recorda d’on venim i ens fa créixer. Vanessa Amat diu: “Els infants tenen el dret de rebre aquesta herència cultural, i el compliment d’aquest dret només és possible si els adults que els envolten valoren aquesta saviesa popular i la fan viure” [2]. És, per tant, un repte que ens interpel·la. Com hi podem respondre?
El vincle afectiu
Des de casa. Recuperant —o aprenent— una part d’aquest bagatge i vivint-lo en família, que és on va ser creat. Cantem-los cançons de bressol, fem que gaudeixin dels jocs de falda, ensenyem als nostres infants tirallongues divertides… Busquem els moments de complicitat que ens les faran viure. És un record que tindran per sempre. Encara recordo ma mare fent-me el ralet, ralet quan jo amb prou feines parlava…
Des de l’escola. Dels 0 als 6 anys és un moment cabdal per al desenvolupament de l’infant i cal aprofitar-ho. Les cantarelles infantils són una eina excel·lent perquè l’infant creixi de manera integral i ho faci, a més, d’una manera plaent, atractiva, afectiva. Com diu Montse Peláez: “També és responsabilitat nostra [dels docents] formar-nos en aquest camp, com ho fem en d’altres àrees del coneixement.” [3] Ja hem vist quantes capacitats es treballen amb aquests recursos tradicionals. Ara ens toca integrar-los d’una manera vivencial a l’aula. Com diu Miqui Giménez —autor del llibre Canta-me’n una, canta-me’n dues! que hem presentat fa poc en aquesta universitat—: “La transmissió no serà efectiva si les persones que tenim a prop no estan en disposició de rebre-la” [4]. Dit amb un joc de paraules: perquè sigui efectiva cal que es visqui d’una manera afectiva.
En resum, doncs, cantem, amanyaguem, saltem, riem… I tot això que tindrem. Per sempre!
August Garcia i Orri, mestre, músic i filòleg. Membre de la comissió del Centre de Documentació en Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy
[1] Al pròleg de Giménez, M. (2025). Canta-me’n una! Canta-me’n dues: Cançons populars i tradicionals per a nens i nenes de 0 a 6 anys. (1a ed.). Babulinka Llibres. p. 10.
[2] Ibídem, p. 9.
[3] Peláez, M. (2023). Posem fil a la poesia. Revista Infància, núm 252, maig-juny, pp. 27-30.
[4] Al pròleg de GIMÉNEZ, M. (2025). Canta-me’n una! Canta-me’n dues… p. 6.