L’atenció extrahospitalària en emergències aquàtiques presenta particularitats que la diferencien clarament d’altres serveis d’emergència. El medi aquàtic no només condiciona el tipus de patologia i traumatisme que pot trobar el personal assistencial, sinó també la manera d’accedir a la víctima, estabilitzar-la i evacuar-la amb seguretat.
Platges, piscines, rius, zones rocoses, embarcacions o parcs aquàtics són escenaris molt diferents entre si, cadascun amb riscos i necessitats específiques. Entendre aquestes diferències és fonamental per oferir una atenció eficaç i segura. A continuació, es destaquen alguns dels principals aspectes que caracteritzen les emergències en el medi aquàtic.
1. Un problema inicialment respiratori, no cardíac
En la majoria dels incidents aquàtics, el problema inicial no és cardíac, sinó respiratori. En els ofegaments, la hipòxia és la causa principal de la parada cardiorespiratòria, fet que modifica les prioritats assistencials habituals.
2. La importància de la ventilació precoç
Mentre que en molts protocols generals es posa l’accent en la circulació, en l’emergència aquàtica la ventilació precoç és essencial. Per aquest motiu, molts equips especialitzats treballen amb seqüències adaptades, en què la permeabilització de la via aèria i les ventilacions inicials tenen un paper prioritari.
3. Les limitacions de la reanimació dins l’aigua
La reanimació dins l’aigua és limitada. Les compressions toràciques són ineficaces en la majoria de les situacions, mentre que les ventilacions de rescat poden iniciar-se abans de l’extracció si les circumstàncies i la formació del rescatador ho permeten. Aquest fet pot marcar la diferència en la supervivència neurològica de la víctima.
4. Una gestió complexa de la via aèria
Les víctimes poden presentar aspiració d’aigua, vòmits, escuma o broncoespasme. En pacients conscients amb risc de regurgitació, la posició lateral pot ajudar a protegir la via respiratòria.
5. La sospita de lesions cervicals o medul·lars
En accidents de busseig o impactes en aigües poc profundes, en què es pot sospitar una possible lesió cervical o medul·lar, cal prioritzar una extracció alineada i en posició horitzontal per minimitzar el risc de lesions secundàries.
6. Un entorn canviant que condiciona l’assistència
L’entorn influeix enormement en l’atenció. Una piscina permet un accés ràpid i relativament segur, mentre que un rescat en mar obert, en una zona rocosa o en un riu amb corrent implica riscos afegits tant per a la víctima com per als equips d’emergència. Factors com el vent, l’onatge, la temperatura de l’aigua o la dificultat d’accés poden retardar l’atenció i obligar a adaptar materials i estratègies.
7. La hipotèrmia com a factor determinant
Fins i tot en aigües aparentment temperades, la pèrdua de calor corporal pot ser ràpida. La hipotèrmia modifica la resposta fisiològica del pacient i condiciona tant la reanimació com el transport sanitari, fet que fa imprescindible l’aïllament tèrmic precoç.
8. Patologies específiques i necessitat de coordinació
A més dels ofegaments, els professionals han de conèixer patologies pròpies del medi aquàtic, com els accidents de busseig, els barotraumatismes, les lesions per hèlix o fauna marina, els traumatismes contra roques o les lesions produïdes per embarcacions o activitats nàutiques. Tot això requereix coneixements específics i protocols concrets, així com una coordinació estreta entre socorristes, equips sanitaris, embarcacions de rescat, bombers, helicòpters i forces de seguretat.
Les emergències aquàtiques exigeixen, per tant, una formació específica, capacitat d’adaptació i una comprensió profunda del medi. No es tracta només de traslladar els protocols habituals a la platja o a l’aigua, sinó d’entendre que l’entorn aquàtic transforma completament l’escenari assistencial.
Ramsés Martí, coordinador del Curs d'Atenció a les Emergències Extrahospitalàries en el Medi Aquàtic