Tots prenem decisions que ens afecten la butxaca: escollir una hipoteca, pagar amb targeta de crèdit, estalviar per a imprevistos o invertir. Són gestos quotidians… però amb conseqüències de llarg abast si no entenem bé allò que signem. A Espanya, les enquestes de competències financeres del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) mostren que hi ha marge de millora en coneixements bàsics com la inflació, l’interès compost i la diversificació; que, curiosament, són justament els conceptes que més haurien de protegir els consumidors davant productes cars o enganyosos.
Què ens juga a favor i en contra quan parlem de diners
- L’interès compost i el deute. I és que ja diu el refrany, “el que és barat surt car”. L’interès compost és el teu millor aliat si estalvies… però el teu pitjor enemic si t’endeutes. Les targetes “revolving” n’és un clar exemple: quotes petites que deixen intacte el principal i interessos molt alts, que produeixen l’efecte “bola de neu”. El 2020, el Tribunal Suprem va emetre doctrina sobre interessos usuraris en cartes “revolving”, i s’han establert criteris de transparència que exigeixen que el client entengui el cost real i el risc del sistema d’amortització. Dit d’una altra manera: si no ho pots comprendre amb la informació facilitada, és abusiu.
- El risc que no es veu: clàusules i divisa. Una hipoteca multidivisa pot semblar més barata… fins que el tipus de canvi juga en contra. Hi ha sentències que declaren la nul·litat parcial de clàusules multidivisa per manca de transparència: a moltes famílies no se’ls havia explicat adequadament que el deute podia pujar si s’apreciava la moneda estrangera.
- Productes “complexos” per a estalviadors de perfil bàsic. Abans de la crisi, petits estalviadors van comprar participacions preferents de bancs i caixes convençuts que eren segures i líquides. La CNMV les classifica com producte complex i d’elevat risc: poden suspendre cupons, són perpetues i la seva liquiditat és limitada. Molts afectats, sovint gent gran que havia dipositat en molts casos gran part dels seus estalvis, no en entenien els riscos reals del producte que havien contractat.
- Quan la rendibilitat “garantida” és massa bona per ser veritat. El cas Fórum Filatélico pot ser un bon exemple, ja que oferiria rendiments estables sobre segells que, en realitat, sostenien una estafa piramidal. O el cas Rumasa, de l’empresari Ruiz Mateos, en què molts dels seus múltiples negocis es finançaven captant diners del públic a través dels seus propis bancs i caixes, sovint oferint interessos molt atractius per als estalviadors; aquestes rendibilitats només es podien mantenir mentre hi entrés capital nou.
Actius digitals: tecnologia nova, les mateixes lliçons de sempre. Tokens relacionats amb famosos o influencers. Hi ha casos en què celebritats que llancen la seva pròpia cripto o recolzen projectes de tercers amb grans promeses. Molts inversors entren només per confiança en el personatge, però malauradament el projecte sovint s’ensorra ràpidament.
Cinc hàbits d’educació financera que marquen la diferència
- Cal llegir (de debò) allò que es signa. Buscar la TAE, el sistema d’amortització, les comissions, les penalitzacions i la “lletra petita”. Si el banc o l’entitat financera no t’ho sap explicar en cinc minuts i amb números clars, és mala senyal. Les autoritats exigeixen transparència comprensible en tots els productes financers.
- S’ha de tenir una relació sana amb el deute. Diferenciar el deute “bo” (el que permet invertir en actius que generen valor) del “dolent” (consum recurrent amb crèdit), evitant pagaments mínims perpetus i fixant un pla de cancel·lació estructurat i realista.
- És convenient tenir un coixí d’emergència abans d’invertir, amb un mínim de tres a sis mesos de despeses en liquiditat. Sempre s’ha d’evitar recórrer al crèdit car quan hi ha un imprevist o urgència.
- És necessari diversificar i entendre bé el risc. Cal comprendre que productes complexos com els derivats, els estructurats o les preferents no són aptes per a tothom. No s’han de posar tots els ous a la mateixa cistella, i cal tenir clara la relació entre risc i rendibilitat: a més risc assumit en una inversió, més rendibilitat potencial hauria d’oferir te, però també major serà la possibilitat de pèrdues. En canvi, les inversions de baix risc solament ofereixen rendiments més modestos però més estables.
- Baix risc – baixa rendibilitat (seguretat alta, rendiments baixos): dipòsits bancaris assegurats, deute públic de països solvents.
- Risc mitjà – rendibilitat mitjana (riscos moderats, possibles guanys més elevats a llarg termini): bons corporatius d’empreses consolidades, fons d’inversió diversificats.
- Alt risc – alta rendibilitat potencial (poden generar guanys espectaculars però també pèrdues totals): accions de startups o tecnològiques, criptomonedes
- Alfabetització digital i criteri amb la “moda”. Al món de les criptomonedes, cal preguntar-se coses com: qui custodia els fons? Quin és el model de risc? Hi ha auditories independents?
Convé una estratègia de país en educació financera
Una estratègia de país en educació financera no és només una política educativa, sinó una inversió en capital humà i en estabilitat econòmica. Quan els ciutadans entenen millor la relació entre risc i rendibilitat, l’impacte de la inflació o la importància de diversificar, es redueixen les vulnerabilitats individuals i col·lectives.
Tanca el cercle: del “no ho entenc” al “ho decideixo jo”
La bona notícia és que l’educació financera es pot entrenar i en té fruit per a tota la vida. En un món on els productes canvien ràpidament i els errors es paguen cars, tenir cultura financera és de les millors decisions que podem prendre com a societat. L’objectiu no és fer-nos experts en productes exòtics, sinó prendre decisions informades sobre instruments comuns: hipoteques, targetes, assegurances, plans d’estalvi i inversió. Quan sabem interpretar una TAE, comparar una hipoteca fixa amb una variable, o detectar una promesa “massa bona per ser veritat”.