La rehabilitació del meu genoll, després d'una lesió als lligaments creuats, va ser molt dura, però vaig tenir la sort de comptar amb el suport d'un gran professional de la fisioteràpia, el Cristian. Llavors jo estudiava batxillerat. Va ser durant aquells mesos, llargs i intensos, que vaig decidir que volia ser fisioterapeuta.
Quan va ser l'hora, em vaig preinscriure per estudiar Fisioteràpia en una universitat pública, prop de casa meva, a Barcelona, i em vaig concentrar a preparar la selectivitat. El dia de les proves estava molt nerviós i l'examen em va anar fatal. Uns dies més tard, sabia que, per poques dècimes, el meu objectiu quedava fora del meu abast. Vaig començar a buscar alternatives. Descartats els centres públics, vaig mirar què m'oferien els privats. Els preus de les matrícules eren força més alts, lluny del que podia pagar. I, a més, molts eren fora de Barcelona. No em podia creure que tingués tan mala sort.
Estava a punt de renunciar al meu somni quan, dos dies abans que s'acabés el termini, navegant per Internet, vaig trobar la pàgina d'UManresa. Impartien el grau en Fisioteràpia i disposaven de beques de col·laboració per als alumnes amb bon expedient acadèmic. Vaig decidir provar. La meva sort va canviar: em van admetre i em van concedir una beca& de col·laboració UManresa que, a més, era compatible amb les del Ministeri.
Avui, la beca de col·laboració em permet gaudir d'una bona formació, amb un professorat molt competent i proper, en grups reduïts i amb unes instal·lacions molt ben equipades. Pocs centres compten amb una clínica universitària com la d'UManresa. També m'ha ofert una nova perspectiva de la universitat. Com a becari, he participat a fires, he acompanyat professors a xerrades als instituts i he donat un cop de mà en diferents departaments.
D'altra banda, he descobert que Manresa no és tan lluny de Barcelona, sobretot quan pots fer el viatge acompanyat de bons amics amb qui comparteixes el teu desig de convertir-te en un bon fisioterapeuta. Els trajectes en tren són una bona manera de reforçar la nostra amistat i una bona ocasió per fer plans de futur. També en el terreny professional.
Ara, estic a punt d'acabar tercer i em sento orgullós del que he aconseguit. A vegades, penso que això de la sort és ben sorprenent: el que d'entrada sembla una desgràcia, pot acabar essent una oportunitat d'or. Com la lesió dels lligaments, que em va fer descobrir la fisioteràpia; o el mal dia que vaig tenir a la selectivitat, que em va fer considerar alternatives i em va dur a UManresa.
Afegeix un nou comentari