La pràctica castellera és una expressió cultural de gran dimensió social, però també un entorn en què la prevenció i l'atenció immediata tenen un paper clau. Més enllà de les lesions —que ja han estat objecte d'estudi—, l'anàlisi del que passa en els primers moments després d'una caiguda obre una línia de treball rellevant per a la infermeria.
Aquest és el focus del Treball Final de Grau en Infermeria de Guillem Tarrias Puyal, Anàlisi de la resposta immediata davant caigudes en el món casteller, que posa el centre en com s'actua quan un castell fa llenya i en el paper dels coneixements, les creences i les emocions dels mateixos castellers en la primera resposta.
Quan la resposta immediata marca la diferència
Quan es produeix una caiguda, sovint en un context de tensió, soroll i incertesa, la primera intervenció recau en les persones més properes. En aquest entorn, els castellers esdevenen, de manera natural, els primers intervinents.
Tot i que no han de substituir els professionals sanitaris ni realitzar maniobres complexes, les evidències apunten que unes accions bàsiques ben executades poden tenir un impacte positiu en el pronòstic de les persones accidentades.
Per aquest motiu, l'estudi destaca la importància que els membres de les colles disposin de nocions bàsiques d'actuació, com ara:
- Aplicar el protocol de protegir, avisar i socórrer
- Identificar signes de gravetat
- Evitar mobilitzacions inadequades
- Facilitar l'accés i la intervenció dels equips sanitaris
Aquest coneixement, aplicat en els primers minuts, pot contribuir a una resposta més segura, ordenada i efectiva.
Castellers formats: de participants a agents actius de salut
La recerca posa en valor l'evolució del món casteller en matèria de seguretat: des de la introducció del casc per als membres del pom de dalt fins a la presència creixent d'equips sanitaris dins de les pròpies colles.
En aquest context, es consolida una idea clau: els castellers no només formen part de l'activitat, sinó també de la resposta sanitària inicial. La seva proximitat als fets els situa en una posició estratègica per actuar de manera precoç.
Això fa necessari reforçar la seva formació amb criteris clars i compartits, adaptats a les particularitats de l'activitat castellera.
Un camp emergent per a la infermeria
Malgrat la seva transcendència i visibilitat, la primera intervenció en les caigudes castelleres continua sent un àmbit poc explorat des del punt de vista científic i assistencial.
Segons l'estudi de Guillem Tarrias Puyal, aquest escenari ofereix una oportunitat clara per a la infermeria, que pot actuar en dues dimensions complementàries:
- Assistencial, en l'atenció immediata en entorns extrahospitalaris
- Educativa, en la capacitació de la comunitat castellera
La infermeria pot contribuir a:
- Desenvolupar formacions adaptades a cada colla
- Establir protocols senzills i compartits
- Promoure simulacions de situacions reals
- Millorar la coordinació amb serveis d'emergències
- Identificar i corregir creences errònies
De la reacció a la preparació
L'aportació principal del treball és el canvi de mirada que proposa: després d'una caiguda, la pregunta no és només què ha passat, sinó com s'ha actuat.
Aspectes com protegir l'espai, activar correctament els serveis d'emergència, evitar riscos addicionals o facilitar la intervenció professional són determinants en els primers moments.
En aquest sentit, entendre què saben els castellers, què creuen que cal fer i com actuen realment en situacions de tensió esdevé una línia de millora clau per reforçar la seguretat i l'eficàcia de la resposta col·lectiva.
Coneixement aplicat a una realitat singular
L'entorn casteller combina cultura popular, esport i comunitat, i requereix aproximacions específiques. Tal com apunta el treball, no es tracta de medicalitzar aquesta pràctica, sinó d'integrar coneixement sanitari útil dins la seva dinàmica pròpia.
Aquesta perspectiva situa la infermeria com un agent clau per contribuir a una resposta més coordinada, segura i compartida davant les caigudes, convertint el coneixement en una eina de salut comunitària.
Guillem Tarrias Puyal, infermer graduat a la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa