Les dones universitàries que acumulen períodes llargs de temps sedentari presenten nivells més baixos de benestar emocional, una associació que no s'observa entre els homes. Aquesta és una de les principals conclusions d'un estudi liderat per investigadors d'UManresa i de l'Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i de la Salut a la Catalunya Central (IRIS-CC), publicat recentment a la revista científica BMC Public Health. L’estudi, titulat Gendered embodiment of sedentary behaviour and its impact on mental wellbeing in physiotherapy higher education: a sequential mixed methods study, analitza la relació entre el comportament sedentari i el benestar mental de l'estudiantat universitari des d'una perspectiva de gènere.

La investigació ha combinat l’anàlisi quantitativa dels hàbits sedentaris amb una aproximació qualitativa basada en grups de discussió i observació de l’entorn universitari. L’objectiu era entendre no només quant temps passen asseguts els estudiants, sinó també com viuen i interpreten aquest temps.

L’estudi es va realitzar amb una mostra de 60 estudiants del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa, 36 dones i 24 homes, amb una edat mitjana de 21 anys. Per recollir les dades, els participants van portar durant una setmana un acceleròmetre adherit a la cuixa, que permetia registrar el temps d’activitat física i els períodes sedentaris. Posteriorment, també es va avaluar el seu nivell de benestar emocional mitjançant una escala validada internacionalment.

Dos terços del dia en comportaments sedentaris

Els resultats mostren que dones i homes dediquen aproximadament dues terceres parts de les hores de vigília a activitats sedentàries, sense diferències significatives entre gèneres. Tot i això, les conseqüències sobre el benestar emocional no són les mateixes. Entre les dones, els períodes sedentaris superiors a una hora es relacionen amb nivells més baixos de benestar mental, mentre que els períodes més curts s’associen a millors resultats. Segons l’equip investigador, aquestes diferències no s’expliquen només per la quantitat de temps que l’estudiantat passa assegut, sinó també pel significat que atribueixen a aquest temps.

La pressió per ser productives

La fase qualitativa de l’estudi ha permès aprofundir en aquesta qüestió. Les estudiants participants descriuen el temps sedentari principalment vinculat a activitats acadèmiques i expliquen que sovint experimenten sentiments de culpa o ansietat quan descansen sense una finalitat considerada productiva. En canvi, els estudiants associen amb més freqüència el temps sedentari a activitats d’oci o descans, com ara jugar a videojocs o mirar continguts audiovisuals, sense percebre aquesta mateixa pressió.

Segons l’investigador d’UManresa i docent del grau en Fisioteràpia, Guillem Jabardo Camprubí, coautor de l’estudi, “els resultats indiquen que el sedentarisme no és només una conducta física, sinó una experiència corporal i socialment construïda. Tot i que homes i dones passen un temps similar asseguts, les expectatives de gènere s'incorporen en la manera com viuen aquesta experiència a través del cos, condicionant les emocions i el benestar associats als moments de descans o d'inactivitat”.

La investigació apunta que moltes estudiants interioritzen una pressió constant per mantenir-se productives acadèmicament, fet que converteix el descans en una experiència emocionalment més complexa. Aquesta diferència pot ajudar a explicar per què els períodes llargs de sedentarisme tenen una relació més clara amb el benestar emocional de les dones.

Implicacions per a les universitats

Les conclusions de l’estudi suggereixen que les universitats haurien de promoure estratègies específiques per reduir els efectes negatius del sedentarisme i afavorir el benestar emocional de l’estudiantat. Entre les mesures proposades hi ha la incorporació de pauses regulars durant les activitats acadèmiques, la creació d’entorns d’aprenentatge més actius i la normalització del descans com una pràctica saludable i necessària.

Una recerca compartida entre universitats

La recerca ha estat liderada per Laia Sallés i Guillem Jabardo Camprubí, docents del grau en Fisioteràpia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa i investigadors de l’Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i de la Salut a la Catalunya Central (IRIS-CC), i ha comptat amb la participació de docents dels campus Manresa i Vic de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) i de la Universitat de Lleida.