L'arc plantar és fonamental en la biomecànica del peu, permetent adaptar-se a diferents superfícies i actuant com a amortidor durant la marxa. El principal component, l'Arc Longitudinal Intern (ALI), està format per ossos com el calcani i el navicular, i té una funció crucial en la flexibilitat i rigidesa necessàries per la propulsió del peu.
Per mesurar l'alçada de l'arc del peu, s'han desenvolupat tècniques que van des de radiografies fins a empremtes plantars i mesuraments directes. Malgrat la controvèrsia en l'ús d'empremtes per diagnosticar patologies del peu, es continua utilitzant, malgrat que s'hi han incorporat altres tècniques com l'Índex de Chippaux-Smirak i l'Índex de l'arc de Staheli. Mesures més recents, com l'Índex de l'alçada de l'arc (AHI), fan servir punts anatòmics fixes que fan de referència per obtenir resultats més fiables.
Aquesta comprensió aprofundida de la volta plantar i els seus mètodes d'avaluació ofereix avantatges per a la salut podològica i la prevenció de lesions relacionades amb l'activitat física.
Imagen
Per què es important l'arc plantar?
La volta plantar és el conjunt arquitectònic que formen els elements ossis i lligamentosos del peu. És una volta elàstica que permet l’adaptació al terreny i compleix la funció d’amortidor mentre caminem. Se sosté per tres arcs, mantinguts per lligaments i músculs que no permeten la separació dels ossos. El principal arc és l’Arc Longitudinal Intern (ALI), el més llarg i alt, format per 5 ossos.
- primer metatarsià
- cuneïforme
- medial
- navicular
- Astràgal
- Calcani
El seu recorregut va de la punta del primer metatarsià, el que s’anomena el cap del metatarsià, fins a l’os del taló, el calcani. L’ALI és una estructura mecànica complexa, que ha de ser flexible en la fase de recolzament, el moment durant el qual el peu té més superfície de contacte amb el terra, però també ha de tenir la suficient rigidesa per permetre la propulsió quan el peu es posa de puntetes i s’aixeca del terra.
Una de les característiques morfològiques més importants i més variables del peu és l’alçada d’aquest arc longitudinal intern, mesurat des d’un punt del pla del terra amb el peu recolzat, el que anomenaríem “en càrrega”. L’alçada de l’arc s’ha relacionat amb alteracions de la forma i el moviment del peu que provoquen estrès en estructures superiors, com el fèmur o la tíbia, i també en el propi peu, com dolor a la zona anterior del peu, l’anomenat metatars.
Com podem mesurar l'alçada de l'arc del peu?
S’han utilitzat diversos mètodes per mesurar l’alçada de l’arc plantar, incloent raigs X, empremtes plantars o el mesurament directe sobre el peu. Les radiografies impliquen un risc potencial per a la salut, sobretot en infants en període de creixement. Una empremta és fàcilment registrable en tinta, paper de carbó, escàner 2D, escàner 3D o plataforma de pressions. Actualment també existeixen diversos sistemes que permeten digitalitzar l’empremta i determinar les diferents àrees.
Avaluació de l'arc longitudinal intern mitjançant empremtes plantars
S’han fet molts intents per predir l’alçada de l’arc en funció de diferents variables de l’empremta. Les variacions en la forma del peu des del punt de vista de la volta del peu influeixen en l’empremta plantar. Malgrat això, existeix controvèrsia sobre l’ús que se n’ha fet i es continuen utilitzant les empremtes plantars per caracteritzar la forma i diagnosticar la patologia del peu. Alguns investigadors indiquen que la variabilitat dels teixits tous en l’àrea de l’arc pot influir en l’empremta.
El primer investigador en aportar mesures en empremtes plantars va ser el Dr. Schwartz, l'any 1928 introduint “l’angle de l’empremta”. Aquest angle es defineix entre dues línies:
- La primera es la línia tangent als punts més interns de les empremtes del taló i de la regió metatarsal.
- La segona línia va des d’aquest punt de la regió metatarsal, el més intern, fins al punt més extern de la vora interna de l’empremta.
Com més gran és l’angle resultant, menys recolzament de la zona mitja del peu, fet que que implica més alçada de l’arc. El Dr. Clarke, l'any 1933, va intentar millorar la mesura de l’angle de l’empremta en situar la segona línia des del punt intern i anterior al vèrtex anterior-extern de la concavitat de l’empremta plantar. Peus amb valors per sobre de 44º es consideraven peus amb molta alçada de l’arc i amb valors per sota de 32º es consideraven peus amb tendència a l’aplanament.
Al llarg dels anys han sorgit altres mesures fetes a partir d’una empremta plantar com:
- Índex de l’empremta
- Índex de Brucken
- Índex de l’arc
- Índex de l’arc de Staheli
- Índex de Chippaux-Smirak
Avaluació de l'arc longitudinal intern mitjançant mesures directes sobre el peu
A diferencia dels estudis previs comentats, l'any 1992 el Dr. Hawes va dubtar de la validesa de les mesures obtingudes a partir de les empremtes plantars per calcular l’alçada de l’arc. És un punt i a part en la línia de treball que se seguia fins aleshores respecte dels diferents angles i proporcions que s’obtenien en dues dimensions sobre un paper. S’entén per mesures directes les que es realitzen sobre el peu sense utilitzar empremtes plantars, fotografies, radiografies ni cap tipus de representació en dues dimensions. La primera mesura directa que es va usar va ser l’alçada de l’os navicular, que és el punt més alt de l’arc, calculant la distància fins al terra.
L’evolució de les mesures directes ha fet que s’utilitzin proporcions per evitar la distorsió en els resultats per les diferents longituds de peus amb les quals ens podem trobar. En aquesta línia, investigadors com el Dr. Cowan utilitza, en un estudi que relaciona persones amb arcs baixos amb més prevalença de risc de patir lesions durant l’activitat física, l’anomenat “Bony Arch Index”, que és la proporció entre l’alçada del navicular i l’anomenada “longitud truncada del peu” (distància entre el punt més posterior del taló i la punta del peu sense tenir en compte els dits).
Un altre exemple de mesura directa i proporcions és la que usa el Dr. Morita en una investigació sobre la força muscular i l’alçada de l’arc aplicant l’Índex de l’arc del peu (Foot Arch Index), que s’obté dividint l’alçada de l’os navicular des del terra entre la longitud total del peu.
Una de les dificultats a l’hora de mesurar directament sobre l’estructura del peu és escollir els punts anatòmics de referència. És possible que la definició del centre d’un os en concret mitjançant la palpació sigui diferent si la fa un explorador o un altre. En aquest sentit, mesurar la longitud del peu i agafar sempre el punt mig com a referència dona més fiabilitat al resultat. L’Índex de l’alçada de l’arc Arch Height Index (AHI) es defineix com la proporció entre l’alçada en el dors del peu en el punt mig i la longitud total del peu, utilitzant una plataforma de mesura.
Una bona mesura de l'arc longitudinal del peu constitueix una informació cabdal en la investigació que serveix per relacionar la postura i la mobilitat del peu amb el risc de patir lesions.
Xavier Ortas Deunosajut, director del Grau en Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa
Afegeix un nou comentari