La resposta és, sorprenentment, sí. La velocitat, la longitud dels passos, l'estabilitat o la manera de recolzar els peus poden revelar alteracions musculars, neurològiques o cognitives molt abans que apareguin altres símptomes evidents.
Per aquest motiu, cada vegada més professionals de la salut incorporen l'anàlisi de la marxa en la valoració de les persones grans. No és només una manera d'estudiar com caminem; és una eina per entendre millor l'envelliment, detectar situacions de fragilitat i actuar abans que aparegui la dependència.
Primera evidència: cada vegada hi ha més persones grans
Catalunya, igual que la majoria de països europeus, està immersa en un procés d'envelliment demogràfic. L'augment de l'esperança de vida i la disminució de la natalitat han modificat profundament l'estructura de la població. Segons les dades més recents de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), gairebé una de cada cinc persones residents a Catalunya té 65 anys o més, i les projeccions indiquen que aquest percentatge continuarà augmentant durant les pròximes dècades.
Aquest canvi representa un èxit social i sanitari: vivim més anys que mai. Però també planteja un nou repte. Ja no n'hi ha prou amb allargar la vida; cal garantir que aquests anys es visquin amb autonomia, salut i qualitat de vida.
L'Organització Mundial de la Salut defineix l'envelliment saludable com el procés de desenvolupar i mantenir la capacitat funcional que permet a les persones continuar fent allò que és important per a elles al llarg dels anys. En aquest context, conservar una bona mobilitat és un dels pilars fonamentals.
Segona evidència: envellir canvia la manera de moure'ns
Quan observem una persona caminant pel carrer, sovint podem intuir si és un infant, un adult o una persona gran fins i tot abans de distingir-ne els trets facials. La manera de moure'ns també forma part del procés d'envelliment.
Amb els anys es produeixen canvis anatòmics i fisiològics que afecten la força muscular, la flexibilitat, l'equilibri, la coordinació i el control motor. Com a conseqüència, els passos acostumen a ser més curts, la base de sustentació augmenta lleugerament i els moviments es tornen més prudents.
Però aquests canvis no es limiten a la marxa. Activitats aparentment senzilles, com aixecar-se d'una cadira, pujar escales, girar-se, ajupir-se o transportar objectes, també poden començar a requerir més esforç. Quan aquestes dificultats apareixen, sovint indiquen una disminució de la capacitat funcional.
Aquesta informació és especialment rellevant perquè moltes activitats essencials de la vida diària -anar a comprar, preparar els àpats, sortir a passejar o tenir cura de la llar- depenen directament d'una bona mobilitat. Quan aquesta es deteriora, augmenta el risc de caigudes, hospitalització, institucionalització, discapacitat i mortalitat prematura. Es calcula que aproximadament un 30 % de les persones majors de 55 anys presenten algun grau de limitació funcional, una prevalença que augmenta progressivament amb l'edat (Tieland, Trouwborst i Clark, 2018).
La salut dels peus és una peça clau d'aquest procés, encara que sovint passi desapercebuda. Dolor, deformitats, alteracions de les ungles o lesions cutànies poden modificar la manera de caminar, reduir l'activitat física i afavorir les caigudes. Segons el Consejo General de Colegios Oficiales de Podólogos, prop del 80 % de les persones grans necessiten atenció podològica periòdica, una dada que posa de manifest la importància de preservar la salut dels peus per mantenir la mobilitat i l'autonomia.
Tercera evidència: la velocitat de la marxa prediu molt més que la mobilitat
És normal caminar més lentament amb els anys, però no totes les persones envelleixen al mateix ritme.
Durant les dues darreres dècades, nombrosos estudis han demostrat que la velocitat de la marxa és un dels millors indicadors de l'estat de salut de les persones grans. Una disminució de la velocitat no només s'associa amb problemes de mobilitat, sinó també amb un risc més elevat de fragilitat, deteriorament cognitiu, demència, hospitalització, discapacitat i mortalitat.
Per aquest motiu, molts especialistes la consideren el «sisè signe vital», juntament amb la temperatura corporal, la pressió arterial, la freqüència cardíaca, la freqüència respiratòria i el dolor.
Diverses investigacions han observat que caminar més lentament del que seria esperable per a l'edat pot anticipar esdeveniments adversos diversos anys abans que apareguin altres manifestacions clíniques. En persones grans que viuen a la comunitat, una velocitat inferior a aproximadament 1 metre per segon s'associa amb un increment del risc de deteriorament funcional i justifica una valoració geriàtrica més completa.
Més enllà de la velocitat, els investigadors han identificat un altre indicador especialment rellevant: la variabilitat de la marxa, que descriu fins a quin punt els passos d'una persona són similars entre si. Una marxa regular i consistent reflecteix habitualment un bon control motor, mentre que una variabilitat excessiva s'ha relacionat amb un major risc de caigudes, fragilitat i deteriorament cognitiu.
En altres paraules, la manera de caminar és molt més que una conseqüència de l'envelliment: és un reflex de l'estat general de salut.
Caminar: una de les activitats més complexes que fem cada dia
Caminar sembla una acció automàtica. Tanmateix, darrere de cada pas hi ha una extraordinària coordinació entre el cervell, la medul·la espinal, els nervis perifèrics, la visió, el sistema vestibular, els músculs, les articulacions, els peus i el sistema cardiovascular.
Quan qualsevol d'aquests sistemes comença a perdre eficiència, la marxa acostuma a ser una de les primeres funcions que ho reflecteix. Per això, petits canvis que sovint passen desapercebuts -caminar una mica més lentament, fer passos més curts o perdre estabilitat en girar- poden convertir-se en senyals d'alerta molt valuosos.
Aquesta és la gran explicació que uneix les tres evidències anteriors: la marxa és una finestra oberta a la salut. Analitzar-la permet detectar precoçment situacions de fragilitat, orientar programes de prevenció, valorar l'efectivitat dels tractaments i, sobretot, ajudar les persones a conservar la seva autonomia durant més temps.
Imagen
La podologia: una peça clau en la qualitat de la marxa
Quan parlem de marxa i envelliment, sovint pensem en músculs, articulacions o sistema nerviós. Tanmateix, hi ha un element que actua com a «punt de contacte» entre el cos i el terra: el peu. I la seva importància és molt més gran del que habitualment es percep.
Els peus suporten tot el pes corporal durant la marxa i són responsables de funcions essencials com l'absorció d'impactes, l'estabilitat i la propulsió en cada pas. Amb l'envelliment, però, és freqüent que apareguin alteracions com dolor, deformitats digitals, callositats, ungles engrossides o disminució de la sensibilitat. Aquests canvis poden semblar menors, però tenen un impacte directe sobre la manera de caminar i, en conseqüència, sobre l'equilibri i el risc de caigudes.
En aquest context, la podologia té un paper fonamental dins l'atenció integral a la persona gran. La seva intervenció no es limita al tractament de lesions, sinó que també inclou la prevenció, la detecció precoç de problemes biomecànics a través de les exploracions biomecàniques i la millora de la funció del peu i de tota l'extremitat com a estructura clau de la marxa.
Diverses estimacions indiquen que una proporció molt elevada de persones grans presenta algun tipus de problema podològic al llarg de la vida, i que aquests problemes sovint estan infradiagnosticats o infratractats. El Consejo General de Colegios Oficiales de Podólogos assenyala que la major part de la població d'edat avançada requereix atenció podològica periòdica, fet que reflecteix la rellevància d'aquesta disciplina en el manteniment de la mobilitat i l'autonomia.
Integrar la valoració i la cura del peu dins les estratègies d'envelliment saludable no és, per tant, un detall menor. És una intervenció directa sobre la capacitat de caminar i, per extensió, sobre la independència funcional, la prevenció de caigudes i la qualitat de vida.
Conclusió
Estudiar la marxa no consisteix únicament a entendre com caminem. Consisteix a comprendre com envellim i a identificar oportunitats per afegir qualitat de vida als anys guanyats gràcies als avenços sanitaris.