La biomecànica és clau per entendre el funcionament del peu i l’origen de moltes patologies de l’aparell locomotor. A partir de diferents paradigmes científics, els professionals poden analitzar com actuen les forces sobre el cos i aplicar aquest coneixement en el disseny d’ortesis plantars.
La biomecànica estudia com les forces internes i externes actuen sobre el cos humà, i constitueix la base per comprendre moltes alteracions del sistema locomotor. En aquest marc, els paradigmes biomecànics són models teòrics acceptats per la comunitat científica que permeten explicar el funcionament del peu i orientar-ne el tractament.
Des de mitjan segle XX s’han proposat més de vint paradigmes aplicables a la biomecànica del peu. Entre els més rellevants hi ha els de Morton, Hicks, Lelièvre, Nigg o Kirby, que aporten diferents visions sobre aspectes com l’estabilitat, el repartiment de pressions o el control del moviment.
Un dels autors de referència és Merton Root, que el 1959 va definir un model basat en la posició neutra de l’articulació subastragalina (ASA) com a patró de normalitat. Tot i això, l’evidència actual mostra que, durant la marxa, aquesta articulació, en la fase mitja de la marxa, no es manté neutra, sinó que es troba lleugerament pronada, fet que ha portat a revisar aquest plantejament.
Root també va descriure alteracions freqüents com el retropeu var i valg o l’avantpeu var i valg, i va destacar la importància de les compensacions del peu. Quan aquestes compensacions són excessives, poden generar patologies per sobrecàrrega que es poden abordar amb ortesis plantars, fisioteràpia o, en casos específics, cirurgia.
Aplicació clínica dels paradigmes biomecànics en el disseny d’ortesis plantars
Des del punt de vista teòric, aquest comportament es pot relacionar amb la llei de l’estrès dels teixits, que estableix que aquests han de treballar dins d’uns límits per evitar lesions.
En la pràctica clínica conviuen dues grans escoles: l’europea, més centrada en aspectes estàtics i en l’orientació del retropeu, i l’anglosaxona, enfocada en la funció dinàmica del peu. Ambdues perspectives aporten coneixement útil per al disseny d’ortesis plantars adaptades a cada pacient.
Models més recents, com els de Kirby i Fuller, reforcen aquesta visió dinàmica i posen el focus en elements com l’eix de l’ASA o el centre de pressions, i contribueixen a una millor comprensió del funcionament del peu.
En conjunt, la biomecànica del peu mostra que el disseny d’ortesis plantars es basa en una sòlida fonamentació científica que integra principis físics i clínics per millorar la funció i prevenir lesions.
Aquest article s’ha elaborat a partir del pòster sobre paradigmes biomecànics del peu presentat en el marc de la Jornada i Congrés de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SCCOT) i de la Societat Infermera Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SICCOT), celebrat a La Llotja de Lleida els dies 14 i 15 de maig.
Dr. Fernando Pifarré, metge especialista en Medicina Esportiva i podòleg
Valldeflors Pifarré, graduada en Infermeria i estudiant de quart curs del grau en Podologia a la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa