Vés al contingut

Menopausa: de tabú a orgull i font d'ingressos

Imagen

15/04/2024

El llibre “Our bodies, ourselves”, del Col·lectiu de les Dones de Boston, publicat l'any 1970, va anar a parara a les meves mans quan era una jove estudiant universitària, aprenent de sociòloga i una molt feminista de les d'abans. És una obra que no descobreix res de nou, però que ajuda a entendre el paper del cos de la dona al món i com tots els processos de la nostra naturalesa biològica i vital han estat sempre tractats i descrits per homes que ni viuen ni senten el cos de la dona, el qual tenia com a objectiu social i universal la reproducció de l’espècie.

Les autores, que avui han de tenir cap a setanta i molts anys, sostenien que es van animar a fer-se preguntes sobre els seus cossos i les seves vides perquè en temes de salut, tant elles com totes nosaltres, no teníem veu en aquest debat, simplement érem pacients de problemes de salut. Llegiu com a problemes de salut: menstruació, vida sexual, embarassos, postparts, avortaments, menopausa, en fi, tots els processos naturals de les dones convertits en patologies. És per això que se'ns ha fet creure que tota la nostra evolució a la vida està plena d'obstacles i problemes, que requereixen de l'aportació de l'expert sanitari i de la indústria farmacèutica per fer-nos més suportables totes aquestes suposades “penitències” que ens imprimeix el fet de ser dona en constant trànsit biològic.

La menopausa sempre ha estat un tema tabú perquè significa envellir, i envellir és desaparèixer de l'escenari social del desig. Així van sorgir les teràpies hormonals per “tractar” la menopausa, generant en la dona expectatives de mantenir-se joves, quan bé és sabut que una flor no dura mai dues primaveres. A les dones de mitjana edat se'ls ha fet creure, des de fa dècades, que la menopausa és una deficiència hormonal i un procés patològic que necessita tractament. Així als anys 60, es va estendre el discurs que la menopausa causava una “desfeminització” del cos femení i que aquesta podia ser tractada amb teràpies de reposició hormonal per fer-les romandre joves, sexualment atractives i desitjables. És a dir, els havien promès la font de l'eterna joventut.

Avui, hormonació a part, la menopausa és el més preuat de la indústria farmacèutica, cosmètica, de l'alimentació, de les coaches, i dels lífting vaginals generant una facturació mundial de prop de 600.000 milions d'euros, segons un estudi de Female Funders Fund. A més, es preveu que la indústria dels suplements per a la menopausa creixi fins els 22 bilions l'any 2028, segons publica Forbes. Diuen la Gwyneth Paltrow, la Kate Moss, la Naomi Watts i unes quantes més que volen acabar amb l'estigma i el pudor convertint la menopausa en una nova bandera de l'orgull femení, alhora que llancen nous productes al mercat per, suposadament, millorar els nostres cossos, les nostres vides i, de passada, les seves arques. Però, de fet, i per molt que es vengui com una revelació contemporàniament feminista, no deixa de ser un discurs que ofereix nous remeis contra l'envelliment i el malestar dels anys, al cos i a la ment, de les senyores madures.

El silenci del temps de les sufocacions té avui, doncs, un mercat emergent per atendre aquest nínxol de mercat de dones madures amb poder adquisitiu i ganes de consumir tota mena d'aplicacions tecnològiques convertides en el nou prozac del segle XXI, que les informen de què fer en cada moment d'aquesta etapa vital i de productes naturals i no naturals,  tots ecosostenibles, és clar, de grans i petites corporacions.

Potser el nou discurs sí serveixi perquè les dones, i la societat en general, deixin d'acceptar els nostres cossos com a “defectuosos”,  i entendre que la menopausa no és un “problema” mèdic sinó un procés natural que no s'hauria de témer. Tot i així, jo em temo que superar el menyspreu cap a l'envelliment físic del cos femení (com si els homes fossin un  Brad Pitt etern de 60 anys perfectes) en una cultura d'adoració per la bellesa, la joventut, el bòtox, la silicona i la facturació a qualsevol preu serà molt difícil, ja que la violència estètica del desig sura pesadament en els nostres temps. 

Chelo Morillo Palomo, doctora en Comunicació i docent del Grau en Administració i Direcció d'Empreses (ADE) de la Facultat de Ciències Socials de Manresa
 

Afegeix un nou comentari

Comparteix a les xarxes:

Contacta'ns

Si tens alguna qüestió, nosaltres tenim la resposta

Contacte