Vés al contingut

Diversitat lingüística i cultural i atenció sanitària

Imagen

conversa pacient

Diversitat lingüística i cultural i atenció sanitària

10/10/2022

La diversitat lingüística i cultural és un dels reptes que afronta actualment l'atenció sanitària. Recentment, en una contraportada al diari La Vanguardia, el Dr. Joan Sala afirmava que "el contacte personal en medicina és insubstituïble", una sentència que podem considerar totalment lògica, però que sembla que està perdent consistència en l'actualitat. D'humanitzar l'atenció sanitària no n'hauríem de parlar, perquè es dona per suposat que ja ha de ser així, però, en canvi, en el dia a dia, veiem que escoltar i parlar amb la persona ha passat a un segon pla, malgrat que mirar, somriure i mostrar sensibilitat vers el que explica l’usuari forma part d’una tasca essencial de l’equip de salut, que és la de dignificar la persona que està atenent, en un espai especial i únic, com és el d’acompanyar i atendre les persones en moments de manca de salut. 

Hi ha tot un seguit de reptes importants que ha de superar l'atenció sociosanitària per assolir aquest objectiu. El més actual és la irrupció de les noves formes de comunicar-nos. Per exemple, l’aparició de la tecnologia en l’àmbit sanitari fa que sovint la persona que precisa d’atenció sanitària se senti poc atesa. Els mòbils, els ordinadors en els despatxos, les consultes en línia, els tràmits sanitaris digitals, poden crear un ambient distant que pot ser viscut per l’usuari com un entrebanc en la comunicació

La importància d'entendre la persona atesa

Un altre aspecte important a tenir en compte és que cada vegada hi ha més mobilitat de les poblacions, amb el que això comporta d'augment de la multiculturalitat i, en conseqüència, de les llengües parlades per la gent, aspectes que dificulten la qualitat de l’atenció assistencial. La cultura de la persona comporta formes de viure, hàbits i diferències en la percepció de la salut i de la malaltia i això també influeix en el seu abordatge. És un tema que l’equip sanitari ha de tractar amb delicadesa i responsabilitat, ja que, no entendre la persona atesa pot comportar una dificultat important en la resolució del problema pel qual aquella persona consultava, per exemple un error diagnòstic o una mala comprensió del tractament a seguir.

L’equip de salut s’esforça per entendre i ser entès per la persona, però hi ha aspectes, com el breu espai de temps que es pot dedicar a les consultes que no ajuda a que aquest tema es minimitzi. Existeixen propostes per millorar la comunicació interpersonal, com programes informàtics i traductors que redueixen l’impacte que suposa aquesta dificultat en la comunicació. Però la traducció no assegura que hi hagi una bona comunicació. És cert que faciliten l’intercanvi d’informació entre professional i persona, però no tenen en compte les diferències culturals. També existeix la figura del mediador, que ajuda, no tan sols en la traducció, sinó també a superar les barreres culturals, ja que són coneixedors de les peculiaritats de les cultures i poden donar una visió més àmplia de la situació de la persona que va a la consulta, dotant de significat i sentit la comunicació entre professional i usuari per poder abordar les contrarietat i prendre la decisió més adequada per a la millora de la salut de la persona atesa. 

És més fàcil compartir informació íntima amb algú que parla el teu mateix idioma
 

Encara que sembli que aquest aspecte de dificultat en la relació deguda a la llengua només passa amb persones emigrants, en el nostre entorn també es troben dificultats idiomàtiques entre professionals amb una capacitació lingüística de la llengua catalana deficient i persones catalanoparlants. Com hem dit abans, no entendre la llengua de l’usuari repercuteix en l’atenció. Parlar amb un facultatiu nouvingut que no entén la llengua de la persona disminueix el ventall d’elements necessaris per afinar en una bona atenció. Sovint fan falta detalls per fer-se una imatge correcta del que està passant i aquests detalls es troben en la narrativa de la persona atesa que, en la seva explicació, descriu aspectes físics, psicològics i socials al voltant de la seva dolència. Per això és fa indispensable interactuar amb ella, parlar-hi i crear una relació de confiança per establir un pla terapèutic útil pel problema que exposa. Poder-ho fer en la llengua d’ús habitual assegura una millor resolució. Generalment, les persones se senten més segures i còmodes explicant i compartint informació íntima sobre el que els passa amb una persona que parli el seu mateix idioma. És important recordar que la persona no és la seva malaltia i també és important tenir present que parlem de relacions humanes en moments de fragilitat en les quals el respecte i el reconeixement són claus per a la interacció.  

El professional sol tenir bona intenció, fins i tot pot trobar-se en situacions de malestar i tensió per no poder aconseguir una correcta comunicació amb la persona atesa, però les dificultats de no compartir el mateix idioma que l’usuari al que atén pot fer que la comunicació sigui incomplerta.

L’usuari té el dret a rebre una informació adequada i suficient en la seva llengua. I no només això, sinó que es fa necessari que el professional es dirigeixi a la persona fent us d’un vocabulari similar al que aquesta utilitza per tal que pugui comprendre la informació. No és el mateix donar una informació a un jove que a un vell, a un professional de la sanitat o a un individu que tingui poca connexió amb aquest món. No es pot donar per suposat que els usuaris entenen el llenguatge tècnic professional. 
 


Entendre l’idioma significa conèixer una manera de viure

No és només una qüestió d’educació i tolerància, sinó també una necessitat bàsica per fer bé la feina. El domini deficient d’una llengua dificulta la comunicació verbal i la interrelació que s’ha d’establir. El tracte inadequat també passa per no entendre l’idioma de la persona a la que s’ha d’atendre. La comunicació és un art que ha de dominar el professional de l’àmbit de la salut. Si una bona comunicació ja és un repte entre persones que comparteixen els mateixos costums i llengua, encara ho és més quan no els comparteixen. També pot ser motiu de prejudici i desatenció etiquetant la persona de “pacient difícil”. Els prejudicis poden arribar per les dues bandes, anquilosant la relació i, per tant, no donant resposta al que s’espera del servei sanitari i ambdós poden suposar que no hi ha interès per explicar-se ni per entendre’s. 

Si ajuntem les dificultats idiomàtiques amb les barreres tecnològiques de les que parlàvem al principi, ens trobem amb una persona doblement vulnerable: per la pròpia situació de manca de salut que l’ha portat al centre assistencial i per la vulnerabilitat generada per l’entorn que es mostra incomprensible i augmenta la seva inseguretat. Si no es pot garantir una atenció en català per la manca de professionals, es poden realitzar tractaments inadequats, per exemple, entendre malament instruccions de medicaments i proves o sobre consells d’estils de vida que afecten directament la salut.

En els plans d’estudis de les professions de la salut es parla de l’atenció a la persona com aquell subjecte a qui s’ha d’entendre, però poc a poc, aquest aspecte s’ha anat diluint per donar màxima importància a l’execució de protocols, deixant de banda la persona i les seves necessitats bàsiques de seguretat i comunicació, per centrar-se en la malaltia.  Les barreres culturals i lingüístiques són un gran repte. Que els professionals sanitaris dominin la llengua catalana ha estat i és una font de conflictes a nivell polític i social que fa anys que dura. El cert és que, per entendre bé la persona i poder fer un diagnòstic i un tractament adequat, és essencial. 

Montserrat Suriñach Pérez, docent del grau en Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut de Manresa


Bibliografia:

 

Afegeix un nou comentari

Comparteix a les xarxes:

Contacta'ns

Si tens alguna qüestió, nosaltres tenim la resposta

Contacte