Què ha de saber un professional sanitari que es vulgui dedicar al rescat de muntanya?

Què ha de saber un professional sanitari que es vulgui dedicar al rescat de muntanya?

A primer cop d’ull, podríem considerar la medicina de rescat de muntanya simplement com una subespecialitat dins de la medicina extrahospitalària, ja que, com aquesta, la primera també atén les persones malaltes o ferides en el mateix lloc de l’incident. Però aquesta semblança amaga notables diferències, no només en els procediments o les mesures terapèutiques que s’hi puguin aplicar, sinó també en les aptituds i capacitats del personal que forma part de l’equip de rescat.

Els professionals sanitaris que es dediquen a la medicina de rescat de muntanya consideren que és una medicina extrahospitalària “especialitzada”. Ara ens podríem preguntar: en què està especialitzada la medicina de rescat de muntanya? De forma figurada, la característica més notable és que està especialitzada a “anar a buscar” les persones “allà on siguin”, per difícil que sigui l’accés i adverses les condicions atmosfèriques. I això implica saber i haver d’assumir riscos i, al mateix temps, mantenir la seguretat de les persones rescatades. Rescatar vol dir precisament això: extreure una persona d’un lloc amb les màximes condicions possibles de seguretat.

Quines aptituds han o haurien de tenir els professionals sanitaris que treballen en el rescat de muntanya?

• En primer lloc, resulta raonable intuir que haurien de tenir experiència en els esports bàsics que es practiquen a la muntanya (alpinisme, escalada en roca i gel, esquí de muntanya, espeleologia i barranquisme). Evidentment, tenir una adequada capacitació en tècniques de muntanya facilita la progressió i l’accés a zones complexes i augmenta la seguretat personal i la de l’equip.
• Al mateix temps, també haurien de tenir coneixements del medi (tipus d’allaus, tipus de neu, zones de perill, meteorologia, orientació…), conèixer el material que s’utilitza en les activitats de muntanya (equips de protecció personal, cordes, nusos…), i saber realitzar amb destresa les tècniques elementals de seguretat (reunions i ancoratges, gruatge d’helicòpter, tècniques d’autoprotecció i les diferents formes de progressió per a un sistema de cordes: ascens, descens, fraccionaments, etc.).
• Finalment, és imprescindible tenir una bona forma física i conèixer les estratègies de salvament utilitzades pels equips de rescat (trasllat en llitera, barqueta de neu, muntatge de hot points, etc.).

Imagen

Imagen

Experiència clínica i habilitats personals

Un aspecte que sovint s’oblida és que els professionals sanitaris dedicats al rescat de muntanya han de tenir una àmplia experiència clínica, coneixements acurats en el maneig del pacient crític i una suficiència demostrada en l’estabilització dels pacients greus. També han de tenir capacitat de treball i resistència a l’estrès, condicions necessàries per fer front a serveis de llarga durada, en condicions ambientals adverses o en situacions d’aïllament, de dificultat d’accés o d’evacuació de les víctimes. I, per damunt de tot, el que han de “saber” els metges i infermers que actuen en el rescat de muntanya és confortar, cuidar i respectar totes les persones que necessitin assistència, suport o ajuda.

De poc serveix un sanitari amb gran capacitat física i esportiva si, quan arriba al pacient, no mostra les qualitats d’un bon assistencial, no només pel que fa als procediments terapèutics o d’estabilització clínica, sinó també pel que fa al tracte amb el pacient, que ha de ser respectuós i amable.

Imagen

Organització del rescat de muntanya a Catalunya

A Catalunya, la responsabilitat del rescat de muntanya recau, per llei, en els Bombers de la Generalitat, concretament en un grup especial, el GRAE (Grup d’Actuacions Especials). Fins al 2020, i des de feia més de 25 anys, la medicalització dels rescats requeia sobre un altre grup especial dins del cos de Bombers, el GEM (Grup d’Emergències Mèdiques). Però, a partir del 2020, a nivell institucional s’acorda un nou model de medicalització del rescat de muntanya, semblant al de la comunitat aragonesa: els metges pertanyen al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) del Departament de Salut i els rescatadors, al Cos de Bombers del Departament d’Interior. D’aquesta manera, el 2020 es crea l’ERI (Equip de Rescat i Intervenció).

Segons les dades disponibles, al territori català, el GRAE realitza unes 700 actuacions anuals al medi natural. D’aquestes, el 80% són serveis de salvament i rescat de persones, el 15% de recerca i el 5% restant, activitats anomenades tècniques: supervisar béns en cas de nevades o catàstrofes naturals, salvament d’animals, etc.

Homes d’edat mitjana i amb fractures

Cada any es presta assistència a més de 750 persones en zones de muntanya i en espais aïllats del nostre territori. El 93% d’aquestes estaven realitzant alguna activitat lúdica o esportiva, entre les quals destaca el senderisme (un 50%). Pel que fa al sexe, els homes (67%) doblen les dones (33%). Les persones rescatades solen ser joves, amb una edat mitjana que està al voltant dels 40 anys.

La patologia més freqüent atesa és la traumàtica, que representa un 80% de les actuacions. Les lesions més habituals són les fractures de les extremitats inferiors, gairebé un 59%. La patologia mèdica només representa el 20% i es focalitza sobretot en l’atenció a pacients amb trastorns ambientals: hipotèrmia i patologia relacionada amb la calor.

Quant a l’època de l’any, el 40% dels serveis s’efectuen a l’estiu i el 49% en dies festius i caps de setmana. El Pirineu és la serralada on es fan més rescats, un 30%. Actualment, el 80% dels rescats a Catalunya es fan amb helicòpter, i el 20% amb vehicles terrestres (condicions de nocturnitat, mal temps, boira, vent…). En el 30% dels casos de rescat, ha calgut utilitzar elements tècnics per poder arribar o evacuar la víctima o víctimes (sistema de cordes, grua d’helicòpter, tècniques alpines…).

Esperem que algun dia els sanitaris més joves es formin adequadament per poder-se integrar als equips preparats per fer aquesta tasca de medicalització dels rescats. Uns equips que són, i ho puc assegurar després de més de 20 anys d’experiència, un gran equip!

Joan Casadevall, coordinador del Curs de Rescat de Medicina de Muntanya en l'Escola de Postgrau en Salut a UManresa.