RETURN TO PRACTICE O RETURN TO PLAY?
Una reflexió en clau de readaptació esportiva
Entendre les fases del retorn a l’activitat esportiva després d’una lesió és fonamental tant per a metges com per a fisioterapeutes, readaptadors i preparadors físics. Però quin és realment el moment clau del procés? El Return to Practice o el Return to Play? Són el mateix?
Què és la readaptació esportiva?
La readaptació esportiva és el procés que transita l’esportista des del final de la fase clínica de recuperació fins a la tornada segura i òptima a la competició. Aquesta etapa inclou tant l’aspecte físic com el funcional, biomecànic i, cada cop més, el psicosocial (Ardern et al., 2016). No és només «tornar a entrenar», sinó fer-ho amb garanties, minimitzant el risc de recaiguda i maximitzant el rendiment.
La readaptació comença quan l’esportista ja no necessita tractament passiu, però encara no està preparat per al rendiment esportiu habitual. Aquí entren en joc figures clau com el readaptador o la readaptadora. El seu objectiu és guiar l’esportista en una progressió segura, personalitzada i orientada al context esportiu. És, per tant, una figura que transita entre la fisioteràpia i la preparació física.
Imagen
Imagen
És el mateix Return to Practice que Return to Play?
És el mateix Return to Practice que Return to Play? A la literatura científica es fa una distinció important entre diferents fases del retorn després d’una lesió. Aquesta progressió sol expressar-se com:
- Return to Participation (o Practice)
- Return to Play
- Return to Performance (Ardern et al., 2016; Creighton et al., 2010)
1. Return to Practice (o Participation)
Aquest és el moment en què l’esportista torna a practicar o a entrenar parcialment o totalment amb l’equip, però amb certes limitacions. Pot ser que encara estigui en programes de readaptació paral·lels o que participi en exercicis no competitius.
És un moment de prova: es posa a prova la tolerància a la càrrega, es valora la resposta funcional i emocional, i s’observa la integració amb el grup. Aquest retorn acostuma a estar supervisat i no implica la plena disponibilitat competitiva. A nivell pràctic, és una fase de gran valor diagnòstic per al professional.
2. Return to Play (RTP)
Aquí l’esportista ha d’estar preparat per competir. Pot participar en partits o competicions oficials. Tot i això, no sempre implica que hagi tornat al seu nivell òptim de rendiment (performance).
El Return to Play marca un abans i un després. Suposa que els criteris mèdics, físics i psicològics s’han assolit i que el risc de recaiguda és mínim dins del que és acceptable per a l’esport (Shrier et al., 2015).
Per què és important aquesta distinció?
Sovint, en entorns esportius —especialment amateurs o semiprofessionals—, es fa servir Return to Play de manera genèrica per descriure qualsevol moment en què l’esportista torna a entrenar. Això pot portar a confusions greus i a decisions precipitades.
El Return to Practice és un moment d’avaluació i consolidació funcional. El Return to Play és una decisió de risc, que exigeix consens entre tot l’equip multidisciplinari.
Com apunten Ardern et al. (2016), cal evitar pensar en el retorn com un esdeveniment puntual. És un procés, no una data
Criteris per prendre decisions
Segons Creighton et al. (2010), la presa de decisions per al RTP hauria de seguir un model estructurat de tres passos:
- 1. Valoració clínica: símptomes, força, rang articular i proves funcionals.
- 2. Valoració esportiva: requeriments específics de l’esport, tolerància a la càrrega i risc contextual.
- 3. Valoració personal/social: motivació, pressió externa i maduresa psicològica.
El Return to Practice hauria de ser la fase on es posen a prova aquests elements de manera progressiva. El Return to Play, en canvi, implica l’exposició al risc real i s’hauria de prendre amb molta més cautela i amb consens entre cos mèdic, tècnic i esportista.
Com convertir-me en readaptador o readaptadora?
Si ets graduat/da en Fisioteràpia o Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE), tens la base per especialitzar-te en readaptació esportiva.
Una via clara i reconeguda és el Postgrau en Readaptació de Lesions Esportives d’UManresa, una formació pràctica i orientada al món real que et capacita per treballar amb seguretat i autonomia en entorns professionals.
El postgrau s’imparteix de forma híbrida entre:
- El campus Manresa de la UVic-UCC — campus universitari
- NEXT Terrassa — centre de referència en readaptació esportiva
Aquesta combinació t’ofereix una experiència formativa compromesa amb l’evidència científica i el treball multidisciplinari.
Per què cursar aquest postgrau?
El postgrau t’ofereix l’especialització professional per treballar com a readaptador/a esportiu en entorns d’alt rendiment o pràctica amateur. És una formació amb un marcat caràcter pràctic que t’aporta competències transversals per integrar-te dins d’equips multidisciplinaris amb fisioterapeutes, metges, preparadors físics i entrenadors.
La metodologia del postgrau es basa en què cada mòdul connecta amb la resta per oferir-te un fil conductor clar. Mobilitzaràs tot el que has après des del minut zero amb seminaris presencials híbrids entre UManresa i NEXT, a Terrassa. Un model que combina teoria aplicada, pràctica real i una immersió total en el procés de readaptació. L’objectiu final és clar: una metodologia clínica i esportiva segura, basada en l’evidència i l’experiència professional.
Enric Grau Calderón, coordinador del Postgrau en Readaptació de Lesions Esportives