Discrepància de longitud de les extremitats inferiors: diagnòstic i compensació

1. Què és la dissimetria i com d'habitual és?

Una gran part de la població presenta petites diferències de longitud entre ambdues extremitats inferiors. Segons Knutson G., fins a un 90% de la població en presenta alguna diferència anatòmica, sent la mitjana d’uns 5,2mm. Aquesta discrepància, anomenada dissimetria, pot causar desequilibris i disfuncions biomecànics que poden afectar diverses estructures de l’aparell múscul-esquelètic.

En general, diferències fins a 5mm són ben tolerades i no acostumen a provocar simptomatologia. A partir de 10mm, poden aparèixer molèsties, especialment en persones actives. Més enllà dels 15mm, el risc de disfuncions biomecàniques significatives augmenta considerablement, tot i que encara existeix certa controvèrsia sobre quina magnitud provoca realment problemes de salut.

2. Dismetria o dissimetria? Quin és el terme correcte?

Tradicionalment, el terme "dismetria" s’ha utilitzat per referir-se a la discrepància de longitud dels membres inferiors. Tanmateix, aquest és un error conceptual: etimològicament, "dismetria" prové del grec dys (alteració) metron (mesura) i s’utilitza en medicina per descriure dificultats en l’apreciació de distàncies, com passa en algunes lesions cerebel·loses.

En canvi, "dissimetria" és el terme adequat per descriure una alteració de la simetria entre les dues extremitats. És sinònim d’asimetria i reflecteix millor la realitat del que es vol expressar en aquest context clínic.

3. Diferències anatòmiques o funcionals?

Quan s’observa una dissimetria, la primera sospita recau en una diferència estructural real, com ara en el fèmur o la tíbia. Tot i això, també pot tractar-se d’una dissimetria funcional, causada per alteracions en la posició de les articulacions o per contractures, pèrdues d’extensibilitat, disfuncions del peu o diferències posturals.

Les causes més habituals de dissimetries reals inclouen condicions congènites, traumatismes, alteracions del cartílag de creixement, infeccions òssies o tumoracions.

4. Són sempre simptomàtiques?

No necessàriament. Els efectes d’una dissimetria depenen de la capacitat d’adaptació del cos i del tipus d’activitat física de la persona. Una mateixa diferència pot passar desapercebuda en una persona sedentària i, en canvi, provocar dolor i disfuncions en una persona activa o esportista.

Les forces compensatòries poden ser d’una magnitud molt superior durant la pràctica esportiva. Per tant, cal una avaluació física exhaustiva i una valoració biomecànica per tal de determinar si cal actuar.

5. Com compensa el cos una dissimetria?

El cos busca mantenir l’equilibri per optimitzar el consum energètic i minimitzar les tensions musculars. L’objectiu és mantenir el raquis alineat i el centre de gravetat estable. Per fer-ho, utilitza diferents estratègies de compensació:

• Torsió pèlvica: els dos ilíacs poden rotar de manera independent, provocant un allargament o escurçament funcional. 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Alineació fèmoro-tibial: una flexió, extensió o desviació lateral pot escurçar funcionalment una cama.
• Posició i mobilitat del peu: l’aplanament de la volta plantar pot reduir la longitud funcional.

 

 

 

 

 

També cal descartar que aquestes adaptacions no siguin, en realitat, la causa de la dissimetria funcional.

6. Com detectar una discrepància de longitud?

Examen físic

La valoració clínica és clau. Es poden utilitzar les següents maniobres:

També es poden utilitzar instruments com l’inclinòmetre per mesurar l’horitzontalitat pèlvica, o calcular el desnivell vertical mitjançant trigonometrias simples. Aquestes maniobres presenten una fiabilitat interobservador elevada amb formació prèvia.

Avaluació de la postura i el peu

7. Proves complementàries

La radiografia telemètrica és la més utilitzada per la seva fiabilitat i cost raonable. La RM i el TAC són més precises, però tenen un cost i una accessibilitat més limitades. Les tecnologies 3D amb baixa radiació (com el sistema 3D LDX) ofereixen bons resultats en comparació amb el TAC.

8. S'ha de compensar la dissimetria?

Cal distingir entre dissimetria funcional i estructural abans d’actuar. Si és funcional, la correcció postural o muscular pot ser suficient. Si és estructural, la decisó de compensar dependrà de tres factors:

• Presència de dolor lumbar o dorsal.
• Sobrecàrregues musculars/articulars unilaterals.
• Adaptacions escoliòtiques en pacients en creixement.

Quan es decideix aplicar una alça, es recomana compensar inicialment un 50% de la diferència, amb una progressió eventual fins al 75%, evitant el 100% per no alterar les compensacions adaptades del cos.

Estudis indiquen que les alces poden millorar l’alineació de la columna.

9. Conclusions finals

La discrepància de longitud de les extremitats inferiors és un fenomen comú, però que pot tenir implicacions funcionals rellevants. L’anàlisi detallada de l’origen i l’impacte de la dissimetria és clau per decidir la millor estratègia terapèutica. L’enfocament multidisciplinari i el seguiment personalitzat marquen la diferència en la qualitat de vida de les persones afectades.

Xavier Ruiz, professor del Grau en Podologia de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC i responsable del servei de podologia de la Clínica Universitària